La Vitrina
“Un bròquil, igual que un mosaic modernista, poden ser matèries igualment perfectes a través d’una imatge justa que les fa abstractes”.
No resulta difícil relacionar aquesta declaració d’intencions artística professional de Rosa Feliu, amb la seva pròpia personalitat i per tant, és enormement satisfactori comprovar la coherència entre les persones, les intencions i l’obra acabada, de manera que aquesta esdevingui reflex directe de la seva personalitat.
Perfecció, imatge justa, abstracte
Crec que la Rosa pertany al grup de persones, poques, que creuen que es pot viure i treballar tendint cap un “ideal”, és a dir que es pot arribar a expressar la millor de les situacions possibles. Pels qui sustenten la posició de la Rosa Feliu, una llarga tradició artística i vital, la dificultat consisteix en què la seva visió no pugui ser titllada de superficial, o elitista, deslligada de la pròpia realitat, però crec que el recorregut vital i professional de la nostra fotògrafa ens demostra que la capacitat d’aprofundir en la seva disciplina, li permet una síntesi totalment solvent.
Al tornar de Cambridge (1977) Rosa Feliu inicia la seva activitat fundant “18×24” a Sarrià (amb J. Borràs i M. Coromines), dedicat fonamentalment a la reproducció de plànols històrics, urbanístics, etc. Rosa Feliu entén des del primer moment que l’actitud amb que es fotografia un avorrit plànol d’una parcel• lació és la mateixa, quan a intensitat i precessió, que en una foto “artística”. Les Exposicions de documentals, la funcionalitat de la documentació pel llibre de l’eixample de Joan Busquets o del Catàleg d’Edificis Artístics de BCN constitueixen el més sòlid “background” professional. Les pròpies fotos, en plan reporter, de les setmanes culturals de la Escola d’Arquitectura de Barcelona són un valuós document tenyit d’una elegància que aconsegueix infondre als seus protagonistes.
Aquesta llarga experiència “funcional” es completa amb el seu pas per l’Arxiu dels Museus de Barcelona (1991-96).
Cap els anys 90, una vegada acabada la primera etapa de “18×24”, Rosa Feliu es replega i inicia una sèrie d’investigacions sobre tècniques fotogràfiques (cianotipies, gomes bicromatades), que aparentment semblen no portar a res concret però que li permeten, en la quietud del seu estudi d’Artà, reflexionar sobre els límits de la tècnica com a expressió en sí mateixa, cosa que, més endavant, tindrà influència en la darrera fase del seu treball.
Al meu entendre, la darrera manifestació, si es que es poden establir fases en la variada activitat de la Rosa Feliu, està constituda per les exposicions a la Galeria Urània, el “Fotosi” i la d’Artà. En aquestes fotogràfies Rosa Feliu ja encara de front el problema d’expressar la perfecció, la imatge justa, el despullament i la essencialitat a la que ha pogut accedir gracies a l’experiència anterior: les tasses blanques, les flors, els eucaliptus, etc., són creacions “rodones” apuntalades en el rigor de la pràctica i en l’estudi objectiu de la llum i el color.
No vull acabar sense referir-me a l’últim episodi, en el que m’ha tocat fer el paper de client, l’exposició Domènech i Montaner (2000).
A la Rosa se li va encarregar fotografiar les actuacions de Domènech a Comillas, sobretot la reforma del cementiri.
L’actitud de la fotògrafa va ser la que he expressat inicialment: va convertir el viatge en una ideal aventura, el poble de Comillas, en un ambient fantàstic i optimista pel seu treball, els edificis a fotografiar en quelcom real però, al mateix temps, ideal.
El penya-segat sobre el mar cantàbric, la llum pàlida sobre les pedres, el color de la interminable tapisseria de gespa configurant, tanmateix, unes imatges “ideals”, que no idealitzades, que proposen, con a tota l’obra de Rosa Feliu, una visió del mon més culta i més civilitzada.
Barcelona, Palau Robert
11 d’octubre de 2001
Lluís Domènech Girbau, arqte.